L’arribada a La Caseta és l’obertura a una nova etapa, a un nou moment. Durant el temps que fa que estic acompanyant a La Caseta he viscut i he sentit dir que aquest és un moment molt complex i intens. Alguns parlen d’un procés de reconnexió amb ells mateixos i amb els seus fills. D’altres, com un moment de compartir l’acompanyament dels seus fills amb altres adults. Uns tercers, com un període d’emocions oposades: l’alegria de veure com el fill es autònom i la tristesa de dir adéu a l’infant que depenia d’ells. I per aquest motiu tinc ganes de poder reflexionar sobre aquesta transició.

El camí d’arribada

Per poder mirar profundament el procés d’adaptació, primer vull descriure’n el camí. Aquest procés comença quan una família decideix buscar un espai que pugui acompanyar el seu infant. Busquen un lloc on sàpiguen que el seu infant serà acompanyat de la forma que ells desitgen. I a vegades en aquest moment també sorgeix el dubte de com volen que sigui acompanyat. Apareixen records de com van ser acompanyats pels propis pares, com va ser el primer dia d’escola i com altres adults han viscut aquest procés.
Un cop escollit l’espai, s’arriba amb expectatives, il·lusions i pors. Els pares i mares arriben en un espai nou on seran coneguts per una de les seves funcions com a persones. M’explico: els pares i mares entren en un sistema com a “pares de”. Cadascú té diversos llocs, segons el sistema que s’observi. Així doncs, en aquest cas arriben a un sistema on, algunes vegades, serà la primera vegada que exercitaran majoritàriament el rol de pare o mare.
Després d’aquesta descripció, en què vull recalcar el procés d’elecció d’escola, vull endinsar-me en aquesta entrada a la nova etapa que porta a nous rols, noves tasques, nous codis i dubtes.

Del sistema familiar al sistema social
Dins del sistema familiar cadascú te el seu lloc, amb les seves funcions i els seus equilibris. Cada dia hi ha moviments per anar conservant l’equilibri i poder incorporar noves coses per anar creixent.
I és dins d’aquest moviment de conservació i necessitat de noves incorporacions on apareixen, entre d’altres, l’espai d’acompanyament dels infants. Tant pares com infants tenen la necessitat de compartir noves experiències. En la nostra societat es veu molt clarament en els infants: com busquen noves propostes motrius i noves relacions amb adults i infants. També, des de la societat, s’ha parlat a bastament sobre la necessitat d’un aprenentatge cognitiu, a vegades donant-li tanta importància que s’han obviat els altres. En el cas dels adults, a vegades, passa més desapercebut l’aprenentatge que viuen, tot i que també hi ha famílies que parlen d’una necessitat de poder compartir la criança dels seus infants amb altres adults i infants, de poder observar el seu infant en relació amb els altres, i poder tenir també l’espai perquè l’adult pugui fer altres activitats.
Aquesta complexitat que té el període d’adaptació també es veu en les relacions, ja que en aquest procés es creen noves relacions amb persones. Així, veiem la nova relació que es construirà entre persones: entre els adults (família, equip educatiu, persones de suport i altres famílies); entre els infants (nens i nenes de diverses edats i amb una experiència de temps diferent dins La Caseta); entre els adults i els infants. També hi haurà una nova relació amb el material (ja que hi haurà materials diferents o semblants al dels casa i pot ser que tinguin límits nous). Una nova relació amb el temps, ja que hi haurà un nou ritme de menjar, de joc, de costums… I una nova relació amb l’espai, amb diferents possibilitats i límits.
Un aspecte que des de La Caseta es tracta amb molta cura són les emocions. Les persones sentim i tenim diverses tipologies d’emocions, algunes més agradables d’acceptar i d’altres més complexes.
Des de La Caseta proposem poder-les mirar totes i donar-los un lloc a totes. I, de la mateixa manera que ho fem amb les emocions, també entrem dins del no-judici amb els pensaments. Així, hem vist que durant el canvi d’etapa sorgeixen dubtes i pors com ara si un “serà capaç de…”. Aquest pensament l’hem vist en moltes formes i en tots els que formem part de La Caseta. Per exemple: “seré capaç d’incloure’m en el grup de pares que, des de la meva perspectiva, es veuen molt cohesionats (possible visió família nova), seré capaç de buscar el meu lloc en aquest nou sistema” (possible visió d’un infant nou), “seré capaç d’acollir i continuar jugant amb els antics companys” (possible visió infant antic), “seré capaç de tenir cura de l’entrada de les famílies noves” (possible visió de família antiga), “seré capaç d’acompanyar les necessitats de cadascú del sistema” (possible visió dels acompanyants).
I des d’aquests dubtes sorgeixen noves idees, noves propostes, nous reptes i noves il·lusions. És l’impuls de construir una nova identitat, de reconstruir-se constantment en la vida per a tots els membres d’un sistema.
Totes aquestes reflexions parteixen de la idea que cadascú es únic i que fa el seu propi procés. Fins i tot els mateixos pares viuen processos diferents amb fills diferents. No és el mateix viure-ho com a pare de primer fill que com a pare de segon fill; i tampoc no és la mateixa vivència per a un acompanyant que ho fa el segon any que per a un que ho fa el vuitè.

La Caseta en particular
Des de La Caseta veiem aquest moment i hem generat una proposta perquè el procés de transició es visqui d’una forma cuidada, ordenada, clara i es pugui sentir la sensació d’unitat i pertinença.
És per aquest motiu que en el procés d’adaptació les famílies estan a La Caseta acompanyant el seu fill a conèixer els límits de La Caseta, els infants i els adults: permetre al seu fill un ambient estable i segur, on aquest pugui anar construint els vincles des de la seva necessitat; descobrir com es vol relacionar amb tots els membres, material i ritmes de La Caseta, etc. En aquest període es va construint un vincle, una confiança i, a poc a poc, es va teixint un nou sistema format per tots els integrants (nous i antics). Així es pot teixir un vincle des del joc, des del plaer i des de l’interior i, un cop teixida aquesta figura externa nova, passa a tenir uns fonaments forts per poder acompanyar l’infant amb els límits i oferir la confiança de la seguretat emocional.
I com un procés més dins de La Caseta, està tenyit pel tarannà de La Caseta (com a tarannà de La Caseta entenc algunes idees que són les bases per construir el dia a dia):

-Un és la idea de respectar els processos donant-los temps, contenció i que parteixin d’un mateix; així doncs, per a nosaltres, el procés d’adaptació necessita un temps per a l’infant, per a la família i per a la gent que forma part de La Caseta. Necessita una contenció, uns referents adults per poder compartir, un espai amb uns límits clars que donen seguretat, un ritme que conforta i permet preveure; també proporcionar un espai on cadascú pugui construir-se des d’un mateix, sortint de com ho fan els altres i de què diu la societat, i entrant dins d’un mateix per poder construir-se en aquest nou espai.

-Una altra idea és la de no-judici. Des de La Caseta acompanyem els processos veient a cadascú i mirant-nos a nosaltres mateixos; partim del fet que no hi ha una única solució i, per tant, cadascú troba la que necessita; oferim uns punts de vista i unes propostes des d’on la família pot sentir-se reconeguda i no jutjada.

-Una tercera idea és que tothom està en constant creixement, i, d’aquí, neix la proposta d’estar constantment des de la presència i observant-nos. Per aquest motiu proposem un espai on poder mirar-se cap endins i poder parlar des d’un mateix.

Totes aquestes premisses, reflexions i fets han anat construint una estructura a La Caseta. Durant els més de 10 anys d’existència de La Caseta, l’adaptació ha estat un aspecte molt important, que s’ha viscut des de la reflexió i la presència. És per aquest motiu que hem pogut arribar a una estructura amb uns rituals que donen contenció als membres que en formem part. I, alhora, des de l’escolta hi ha una obertura per poder construir i explorar noves situacions.

L’esdevenir d’una nova unitat
Aquest procés d’adaptació és un moment d’apropament de diversos sistemes que, a poc a poc, esdevenen una nova unitat. En aquest camí de construir la nova identitat (amb les seves tasques, funcions) i l’elaboració dels nous codis, es poden sobrepassar les pors al canvi.

Aina Argemí Pont