Cada persona té un lloc en el sistema familiar. Aquest és el primer ordre de l’amor de Bert Hellinger. Hi ha un altre ordre que es fonamenta en el fet que cada lloc té una funció especifica. Encara amb paraules de Bert Hellinger, cada persona té el seu lloc i també la seva funció. Ell explica que quan entenem les persones com a part d’un sistema ja no es pot parlar de persones més importants o menys importants, ja que totes són importants i imprescindibles. I és que si una d’elles no hi fos, el sistema seria diferent.
M’agrada la idea que cada lloc tingui unes funcions especifiques perquè em reconec com a part funcional d’un sistema. I encara m’agrada més que les funcions no es jutgin com a importants o no importants, sinó com a parts imprescindibles per a la identitat d’aquest sistema. Al marge d’aquest aspecte, conèixer quin és el meu lloc i les meves funcions em permet reconèixer si agafo funcions que no em pertoquen, si reclamo a altres persones que facin funcions que no els pertoquen, em permet trobar a qui poder demanar el que necessito coneixent quin és el seu lloc i quines són les seves funcions, poder dir no quan algú em reclama alguna cosa que jo no puc donar i així evitar caure en la idea que puc donar més i acabar amb les meves energies, etc. Així doncs, reconèixer quin lloc ocupo del sistema em porta molta tranquil·litat i em permet sortir de l’exigència o d’intentar
aparentar alguna cosa que no sóc. Quan parlo de reconèixer no vull dir acceptar les coses que no em construeixen, sinó veure el que hi ha i, a partir d’aquí, construir. Per això, seguint Hellinger, hi ha un parell d’idees que m’agrada recollir: Cadascú té un lloc determinat en el sistema; és a dir, no és el mateix ser el primer fill que el segon; no és el mateix ser el pare que el fill; no és el mateix ser l’acompanyant que el pare. Cada lloc té unes funcions concretes: cada persona pot trobar com gaudir del lloc que té i permetre que flueixi l’amor; en aquest sentit, les funcions que tindrà un germà gran seran diferents de les que tindrà un germà petit. Per exemple, el germà gran és el que obre camí, i el germà segon, per poder construir el seu camí, pot agrair tot el que ha fet el germà gran i després trobar el seu propi camí. Si no hi ha un agraïment, com pot el germà gran deixar créixer el germà petit? o com pot un germà petit trobar el seu camí sense estar-se comparant constantment amb el germà gran?
Abans de desenvolupar amb més detall el lloc i les funcions de pares i nens, vull deixar constància que aquestes reflexions van sorgir després d’haver parlat amb una mare de La Caseta quan m’expressava el neguit que la seva filla fos la més petita de La Caseta. En aquesta conversa, va sortir la visió que a vegades associem un lloc a unes característiques determinades, com ara el fet que una germana petita ha sentit dir: tu ets la petita i no pots; o la germana gran: com que ets la germana gran, has de cuidar els teus germans.
El lloc dels pares
Les funcions de cada adult són diferents, i des de la pedagogia sistèmica es diu que els pares són els primers. Això de posar un número a un lloc pot portar-nos a pensar que un és més important que un altre. Per mi, tots dos són importants en la vida de l’infant, sempre que cadascú estigui al seu lloc.
És a dir, un acompanyant que creu que el seu acompanyament és millor que els dels pares no ajuda l’infant, i un pare que cregui que el seu acompanyament és millor que el dels acompanyants, tampoc ajuda l’infant.
Els pares són primers perquè són els que han donat la vida a l’infant i, a més a més, perquè són els que han escollit els acompanyants. Si no fos pels pares, els acompanyants no tindrien el seu lloc. I per mi això es reflexa a La Caseta amb un gran respecte entre pares i acompanyants i amb la creació d’espais per compartir les vivències, alhora que també hi ha una acceptació molt gran sobre com es desenvolupen les funcions al lloc de cadascú. Es per això que m’agrada la claredat amb què es viuen els diferents llocs a La Caseta.
Per mi és un plaer treballar en un espai on pares i acompanyants mirem cap a l’infant i ens sentim en el mateix vaixell per acompanyar-lo. Em sento feliç cada final de mes quan tots ens reservem un espai per poder parlar, compartir el que els passa als nens i nenes de La Caseta. Recordo que un dia un nen em va dir: “avui teniu assemblea de grans i vindrà el meu pare”.
M’emociono quan entren els nens i nenes a la sala on estem reunits parlant i ens cuiden estant des del silenci. També em sento còmoda i tranquil·la quan gaudim d’un espai de no judici i de construcció col·lectiva on, a vegades, no prenem grans decisions però sí que exposem el que sentim i ordenem les idees del nostre cap i escoltem les d’altres persones. Viure un espai on l’objectiu principal no és construir idees i arribar a conclusions sinó gaudir de compartir, em tranquil·litza i em permet sortir de la pressió actual de la societat de tenir resultats immediats. Per dir-ho en paraules sistèmiques, m’agrada poder compartir un espai on cadascú té el seu lloc i les seves funcions, on no es demana als educadors que facin de pares, ni es demana als pares que facin d’educadors, on cadascú regala al sistema les seves
funcions perquè aquest creixi. I, per incloure totes les parts del sistema, m’agradaria afegir que La Caseta és un espai on també es reconeixen les funcions dels infants i així se’ls permet gaudir de ser els petits del sistema i tenir un espai on no s’hagin de preocupar de les coses dels grans.
El lloc dels infants
Veiem que a La Caseta normalment les propostes són amb tot el grup de La Caseta, és a dir, no només van dirigides a una persona sinó a tot el grup; en canvi, en altres moments, fem propostes diferents segons el lloc. Un exemple d’això seria la proposta de l’equip que els més petits de La Caseta entressin per la porta de la Sala nova. Això responia al fet que com a més petits de La Caseta tenien unes necessitats, i per al grup, era important veure-les i oferir-los un espai propi. Aquest fet volia dir que crèiem que els més petits eren menys importants que els grans? No. Aquest fet volia dir
que si el nostre interès era que La Caseta creixés amb força, cada persona havia de poder ocupar el seu lloc. Algun gran es podria enfadar perquè també volia el que algú podria anomenar privilegis dels més petits. Per mi no són privilegis, sinó propostes que col·laboren en la equanimitat i les necessitats dels infants sense comparar-los entre ells.
Un altre exemple es donava en el moment d’entrar a dinar. Vam veure que els més petits de La Caseta tenien gana més aviat, i que moltes vegades se’ls feia feixuc recollir objectes amb els quals ells no havien estat jugant. Per aquest motiu vam proposar que entressin abans al menjador, mentre els
mitjans i els més grans de La Caseta acabaven de recollir i feien la caixa de cançons. I en aquest cas, moltes vegades hi havia nens que demanaven anar al primer torn i se’ls buscava un lloc (ara bé, se’ls explicava quines eren les característiques d’aquest primer torn); al final de curs, també hi havia alguns nens i nenes dels més petits de La Caseta que volen quedar-se a recollir i fer la caixa de cançons.
El lloc dels adults i dels infants
Els pares són primers que els fills perquè si no haguessin existit els pares, els fills, tampoc. Així, els infants són segons (i no per això menys importants). Els pares tenen unes funcions, entre les quals n’hi ha una que és acompanyar i escollir per l’infant allò que ells creuen que l’ajudarà a construir-se. Així doncs, el que m’agradaria transmetre és que des de La Caseta veiem sense judici cada lloc.
Recollint aquestes idees, a La Caseta hem creat espais i paraules per posar llum i ordre a totes aquestes emocions, fets, relacions. Per aquest motiu, hem generat propostes a diversos nivells. Un nivell seria el dels infants entre ells (és a dir, entre iguals), un altre seria els dels adults (entre iguals) i
un altre seria entre tota La Caseta (on hi ha desigualtats). A continuació presento un recull d’activitats de La Caseta que permeten acompanyar els infants a trobar el seu lloc i agafar-lo. Algunes d’aquestes propostes fa molt de temps que són a La Caseta i, com tot allò que en forma part, són vives i es modifiquen dia a dia i s’ adapten al que hi ha en el present. Algunes de les coses moriran i n’apareixeran d’altres, i d’altres hi romandran més temps. El que sí que veiem és que es construeix tenint present el passat i mirant cap al futur.
Inici de La Caseta
Des de principi de curs l’equip de La Caseta vam demanar ajuda a les famílies per poder construir una entrada tranquil·la i que fos asseguradora. Per aquest motiu, la primera setmana de curs (que eren tres dies) vam obrir les portes de La Caseta als nens antics.
Quan van arribar es van trobar una fotografia seva als penjadors; també hi havia un pot perquè cadascú pogués posar el seu raspall de dents, un espai al lavabo per deixar la seva roba de recanvi i un altre lloc per poder-hi deixar les seves creacions. Així, en cadascun d’aquests espais cada nen
podia agafar el seu lloc. I és que tots tenim un lloc en el sistema, encara que a vegades no l’agafem (per diverses raons). Des de la mirada de la pedagogia sistèmica hem vist que ningú pot donar el lloc a una altra persona, tot i que sí que el pot acompanyar algú altre perquè l’agafi.
Durant aquests primers dies vam tenir temps per aterrar a La Caseta, per retrobar-nos. El primer dia vam oferir un espai a l’assemblea per desitjar un bon inici de curs als nens i nenes que havien marxat de La Caseta. Tancàvem, així, el cicle dels nens antics i oferíem un espai als anteriors, cosa que
permetia agafar força al grup i mirar cap al futur. El segon dia ens el vam regalar a tots els que estàvem a La Caseta: alguns nens i nenes van veure que hi havia canvis de materials, d’altres estaven retrobant-se amb els companys, d’altres estaven descobrint per quina porta entraven aquest any…I, en tercer lloc, van aparèixer espais per donar lloc als nens i nenes nous. Així, per exemple, a l’assemblea vam mostrar les fotografies dels nens que vindrien (van aparèixer comentaris com: aquesta és la germana d’aquell nen que venia l’any passat, o aquest nen jo el conec…) i vam parlar sobre quins vindrien el dilluns i el dimecres i quins vindrien el dimarts i dimecres; durant el matí,
també hi va haver un moment per penjar les fotografies dels nens que vindrien la propera setmana.
Així doncs, el dilluns i el dimecres van arribar els infants més petits de la mà de les seves famílies. Aquell dia va començar un període d’adaptació que finalitzaria el dia que pares i fills ho decidissin, mentrestant, tenien un espai a La Caseta per poder estar junts i, al seu ritme, anar descobrint-la (espais, materials, educadors i companys). Dimarts i dijous vam acollir els infants grans que s’incorporaven aquell any. Divendres va ser el primer dia que ens vam trobar tots els integrants d’aquest nou curs de La Caseta. Aquesta seqüència de fets van anar succeint-se amb temps, mirades i espais i es van poder copsar dinàmiques que ens van sorprendre. Algunes tenien lloc a La Caseta i d’altres, a casa. Aquí afegim l’email d’una mare de La Caseta explicant reflexions que ella va poder treure:
Hola Familias!
No quería dejar pasar el día de hoy sin contaros una cosa que pasó ayer y que me pareció preciosa…
El año pasado cuando nosotros éramos familia nueva y llegó el día en que T fue por primera vez a La Caseta de mañanas, me acuerdo que me dijeron en varias ocasiones que los niños “antiguos”, ya sabían que los niños nuevos llegaban y los nombres, etc, porque el día de antes, desde el equipo se les había estado contando.
Bueno, aquello, me sonó bien pero tampoco le dí una mayor relevancia.
Este año, sabía que además de despedir a los que se habían ido, también se les iba a explicar que llegaban los niños nuevos y que iban a colgar sus fotos el viernes. También me pareció bonito pero tampoco le dí mayor importancia.
El lunes por la mañana, T y yo llegamos los primeros a La Caseta. Y lo primero que hizo T fue dirigirse al lugar donde estaban colgadas las fotos de los niños nuevos.
Yo al principio, pensé que se había equivocado e iba a dejar sus cosas donde le correspondía el año pasado, pero pronto él me hizo ver que algo pasaba.
Me acerqué y me dijo que eran las fotos de los niños nuevos… Me enseñó a M (a quien ya conocía de antes) y también me señaló alguna foto más sin que yo pudiera comprender que me quería transmitir exactamente… Claro,- le dije yo- es que hoy llegan “los niños nuevos…” Pero los que vienen hoy, son los que entran por la otra puerta. Quieres que vayamos a verlos?. Rápidamente me dijo que sí! Así que para allí nos fuimos… y allí me explicó también que estaba la hermana de P, la hermana de J y también N (a quien también conocíamos). No sólo eso, sino que también me estuvo señalando algún niño más a quien yo no pude identificar pero que de alguna manera, él si que tenía identificado por algún motivo. En todo momento, transmitió un profundo cariño a todos los que estaban por llegar…
Contado suena como lo veía yo hasta el lunes, algo bonito pero sin mayor importancia. Pero lo que a mi me dejó ver fue la gran importancia con la que desde La Caseta se da la bienvenida a las nuevas familias, en primer lugar desde el equipo y luego transmitiendo ese cariño y respeto a los más pequeños porque ellos son también parte fundamental de ese “acogimiento”. En definitiva, en ese
momento, entre conversaciones con N, sentí el profundo cariño con el que desde La Caseta (tanto por parte del equipo como por parte de los niños) se da la bienvenida a los nuevos niños. No es que el año pasado no lo sintiera, pero lo que pasó ayer, me hizo ver que es lo que hay detrás para crear ese sentimiento.
Bueno, he querido compartirlo con vosotros porque ¡qué alegría que nuestros hijos (ya sean nuevos o antiguos) estén en un lugar en el que se les prepara para acoger y se les acoge de esta forma…!
y eso es todo…
Gracias al equipo y un abrazo a todos y, en especial, a las nuevas familias!!!
La cançó de l’Assemblea
Una altra proposta que vam integrar en el dia a dia de La Caseta és la cançó de l’assemblea. En
l’actualitat cantem la d’en Sisa, la de Oh Benvinguts. La vam modificar una miqueta per adaptar-la a les nostres necessitats i el canvi més gran que hi vam introduir va ser cantar el nom de cada nen,
nena i adult que és a l’assemblea. Cada dia tenim un espai que anomenem assemblea, on parlem del lloc on serà cada adult, de les propostes que té pensades per als infants. És un espai on tots els nens i
nenes que vulguin poden dir el que necessiten. Aquest espai el comencem amb la cançó que hem esmentat anteriorment, i així tenim un temps per poder dir el nom i veure la cara de cada membre
de l’assemblea. Està sent molt emocionant veure com tots els nens i nenes han acollit aquesta cançó i com viuen el moment en què es diu el nom dels companys i el seu. Recordo perfectament el somriure que es dibuixa en algunes cares quan es diu el seu nom, també recordo com alguns nens
pregunten:-‘ i el meu’? (amb una veueta molt fluixeta per no perdre’s el nom dels altres), un altre record és el salt que fan alguns nens quan senten dir el seu nom en boca de tots…
Però el moviment d’aquesta cançó no s’acaba aquí. Una persona de l’equip va enregistrar aquesta nova cançó i ens la va regalar per Nadal. A continuació teniu les respostes que les famílies de La Caseta van enviar per email
– Ualaaaa, quins artistes!!! Quan la B, la J i la G ho han sentit, han vingut totes corrents!!! D’on surt aquesta música???
– Fantàstic!!!!!!
– Waw!Que bé, moltes gràcies! Demà quan li posem a l’A segur que li encantarà…Fins demà!
– gràcies, és preciós!
– Mireia, a la S li ha encantat.
– Bravo Bravo Bravo Bravíssimo!
– Hosti, què xulo!Avui m’has alegrat el dia!!!
– Xuliíssim!!!!! Ens encanta!!!
– Moltes gràcies M i company, m’he emocionat al sentir-ho.
– quin regalet més preciós!
– Ei .. fan TAST ic¡¡¡¡¡¡
– Gracias!!! con T la escuchamos muuuchas veces: echa de menos Caseta esta semana que está malito, y le gusta mucho escuchar esta canción, creo que lo hace sentirse más cerquita.
– Mil gràcies, M! Ens ha agradat molt a tots, sobretot a la M, que encara no es troba bé (la cançó l’ha deixat ben fascinada).
– Qué bonitoooooo M!!!!
– Gracias!!!!!graaacias!!!!!graaaaaaaacias!!!!imagino C adulto escuchando!!!
– Gracias M!!! Gracias Caseta!!! Casa Nuestra!!!
Bon dia i bon profit
Una altra forma per tal que cada nen i cada nena pugui agafar el seu lloc a La Caseta passa per poder-se sentir fort en el sistema d’origen. Les famílies a La Caseta tenen un espai molt important, algunes vegades de forma presencial i d’altres, no. En aquest cas volíem recollir totes les llengües que parlaven o sentien els membres del nostre sistema La Caseta. Així que vam preguntar a les famílies com es deia bon profit i bon dia en l’idioma que parlaven. El bon dia té l’espai quan acabem de cantar la cançó de l’assemblea, ja que ens diem bon dia en tots els idiomes dels nens i nenes que estan presents.
M’emociona veure com nens tan petits (alguns estan aprenent a parlar) diuen bon dia als seus companys en l’idioma de l’altre, i s’esforcen per fer-se entendre i arribar als altres. M’emociona veure les seves cares, els gestos que fan quan ho diem en el seu idioma. M’emociona veure com ells mateixos van dient el bon dia en tots els idiomes dels nens sense esperar que l’adult digui res. M’emociona que ens entenguem i ens respectem.
M’emociona que sigui tan quotidià mirar l’altre als ulls i parlar-li des del cor.
L’altre moment on apareixen tots els idiomes de La Caseta és durant l’espai de menjar. Quan tots estem preparats s’ofereix la possibilitat d’agafar-nos les mans i recitar tots junts el bon profit. Cada nen i nena pot decidir si fer-ho o no, l’únic que se’ls demana és que en cas de no voler-ho recitar, que no interfereixen quan els altres ho fan. M’agrada sentir a La Caseta en una sola veu formada per totes les veus, m’agrada poder estar un moment parada amb el menjar davant, m’agrada retrobar-me amb els nens i nenes de La Caseta al menjador, m’agrada estar a la taula amb els nens i nenes,
m’agrada que totes les famílies de La Caseta estiguin presents en el moment de menjar el menjar que ha preparat una família des de l’amor.
L’arbre
Un altre espai que hi ha a La Caseta és un arbre de fusta. Aquest arbre de fusta es va crear en honor a la festa dels 10 anys de La Caseta, amb la idea de ser un espai on els nens que hi havien estat poguessin penjar la seva fotografia.
Després s’han anat afegint les fotografies dels nens que marxaven i s’ha anat creant un ritual per dir adéu als nens que finalitzen la seva estada a La Caseta. Així es deixa un espai per a ells, perquè ells
han format part de La Caseta i sempre en formaran part. Sento el silenci que es crea quan un nen penja la seva fotografia. Sento el caliu de tots els nens en cercle en un moment de comiat. Sento moltes emocions quan el nen diu adéu. Sento creativitat quan cadascú decideix com marxa. Sento
sorpresa quan mostren el detallet Abans d’acabar, m’agradaria recordar un conte de Jorge Bucay.
Un rey fue hasta su jardín y descubrió que sus árboles, arbustos y flores se estaban muriendo.
El Roble le dijo que se moría porque no podía ser tan alto como el Pino. Volviéndose al Pino, lo halló caído porque no podía dar uvas como la Vid. Y la Vid se moría porque no podía florecer como la Rosa. La Rosa lloraba porque no podía ser alta y sólida como el Roble. Entonces encontró una planta, una fresia, floreciendo y más fresca que nunca.
El rey preguntó:
¿Cómo es que creces saludable en medio de este jardín mustio y sombrío?
No lo sé. Quizás sea porque siempre supuse que cuando me plantaste, querías fresias. Si hubieras querido un Roble o una Rosa, los habrías plantado. En aquel momento me dije: “Intentaré ser Fresia de la mejor manera que pueda”.
Ahora es tu turno. Estás aquí para contribuir con tu fragancia. Simplemente mirate a vos mismo.
No hay posibilidad de que seas otra persona. Podes disfrutarlo y florecer regado con tu propio amor por vos, o podes marchitarte en tu propia condena…
Finalment, gràcies a totes les persones que m’acompanyeu en aquest camí de veure i honrar el meu lloc i les meves funcions. Gràcies a totes les famílies i acompanyants que ho heu fet possible, a les que actualment sou a La Caseta i a les que hi vindreu.
Aina Argemí
